EL TEMPS

Miquel Sentandreu

El Bernat està obsessionat amb el concepte de temps, sovint es troba immers en el temps, atrapat en el temps, dintre seu, perdut en d’una mena de concepte immaterial que no pot veure, ni tocar, però que sempre hi es, omnipresent, insubstancial, dèspota impertorbable que avança sense perdó, implacable i sigil·lós.

 Al diccionari ha trobat definicions relacionades amb el concepte de temps:

Temps.- Duració i successió de coses, considerada com a transcorrent contínua i uniformement que es mesura per fenòmens successius produïts a intervals regulars, com el curs de les estacions, el cicle solar etc.

Tindre temps.- Disposar-ne per a fer alguna cosa, no estant subjecte a altres ocupacions.

Temps lliure.- Temps no ocupat en cap faena.

Perdre el temps.- Desaprofitar-lo, no fer allò que caldria o es podria fer.

Temps mort.- Moment d’inactivitat.

I contínuament li arriben expressions com: Fer temps, matar el temps, aprofitar el temps, donar temps, a temps, al seu temps, fora temps, no tenim temps, no queda temps, necessite temps...

En llegir la primera definició, el Bernat se n’adona que el temps és conseqüència d’una sèrie de fenòmens relacionats amb els moviments dels astres que de cap manera pot controlar ni modificar. I com que els astres es mouen de manera continua i uniforme, també el temps transcorre de manera contínua i cíclica, sense principi ni fi.

 Però de la resta de les expressions relacionades amb el temps, pensa el Bernat que podem traure la falsa convicció de que és un bé que es pot fraccionar, allargar, acurtar, repartir, comprar i vendre com si fos una matèria corpòria. Però el Bernat acaba de descobrir angoixat que el temps no es deixa comprar ni vendre, ni fraccionar, ni es pot sotmetre a cap manipulació.

El temps va a la seua i l’importa un pet el que els humans poden fer mentre transcorre. Els humans modifiquem l’espai, el refem una i mil vegades, manipulem la matèria, adulterem la vida, fiquem mà en tot allò que pertany al món de les coses i fins i tot del pensament.

Però ai el temps! Sospira el Bernat. El temps està lligat a masses de matèria tan desmesurades que els humans no les podem frenar ni moure, i encara que li rasquem en la corfa i fem volades pel cel, el món es mou infrangible, indiferent a tot allò que fem a la pell de la terra. I se’n riu del nostres deliris.

El temps és fill o conseqüència del moviment, i quan volem guanyar temps, perdre temps, donar temps, matar el temps..., l’únic que fem es moure’ns més de pressa o més lentament, augmentar o disminuir la nostra activitat, forçar a altres persones a moure’s més o no moure’s. Però el temps avança invariable, indiferent a les nostres preses i moviments insignificants. Nosaltres correm més i més, en un intent desmesurat i boig per trencar el temps, però estem atrapats en l’espai, immerssos en el temps, i mai ens en podrem eixir.

Podem omplir el temps d’activitats i quefers, inexcusables i precisos. El temps no hi posarà objeccions, tot cap en la seua immensitat. Però de sovint al cap del Bernat no caben tots el quefers que vol dur a terme i el cos no pot seguir les inquisidores ordres de la ment. Aleshores en un intent de fer més coses a temps, fa un esforç per dur a terme diverses activitats, totes a un tems, en paral·lel, “tot a l’hora”. I fins i tot se sent eufòric, com qui cavalca a lloms d’una ona gegant. I fins i tots es creu capaç de fer-ho tot i més, i més apresa encara del que marquen les manetes del rellotge. Però, per gran que siga l’ona sempre es trenca, es desfà, es perd. I aleshores el Bernat es troba a la sorra mullat, abatut i ple de quefers precisos i de promeses que no pot complir ni deixar de fer.

I així, amb el seu córrer estèril per guanyar-li temps al temps, l’únic que aconsegueix és que apareguen, com deia Joan XXIII, dues calamitats en la seua vida: “la presa” i “la indecisió”, fonts d’ansietat i motius de desesperança quan no de desesperació.

Miquel Sentandreu